me ha parecido muy ilustrativo.
Escrito por;
D. Ramón Espasa, Metge ex Conseller de Sanitat
-------------------------------------------------------
La llei òmnibus que ha elaborat el Govern és un greuge als grups parlamentaris i als diputats
Semblava impossible, però l'anomenada llei òmnibus ha superat amb escreix la divertidíssima escena de la pel•lícula Una nit a l'òpera. Recordin, cada vegada que el cambrer obre la porta per anotar les esbojarrades peticions dels cada cop més enxubats passatgers, Harpo, per boca de Chico, s'hi afegeix tot reclamant: «I també dos ous durs».
Doncs aquí, algú ha volgut imitar els famosíssims germans Marx. ¿Qui deu haver estat? ¿Potser Presidència? ¿Tot el Govern? Tant li fa, però la barreja de qüestions que poden trobar-se en la llei fa feredat. Mai, mai, ni al Parlament de Catalunya, ni al Congrés dels Diputats, ni al Senat, havia vist, en més de 20 anys de vida parlamentària, una llei d'aquestes característiques. La modificació de 77 lleis, la derogació de 14 més, i la supressió de 21 decrets, tot s'inclou en una, fins ara, sola proposta legislativa. De fet, anomenar-la proposta legislativa ja és un oxímoron. Això no es legislar, això és un greuge als grups parlamentaris i als mateixos diputats. Temes tan diversos com les polítiques industrials, la normativa d'habitatge, la protecció dels espais naturals (ah, les famoses motos i els inefables 4x4), els ajuts a la cultura, o modificacions tan significatives com l'obertura dels hospitals públics a l'activitat privada -de gravíssimes conseqüències-, s'entaforen arbitràriament en un mateix text, amb pretensions de llei, per ser aprovada de seguida i a la valenta. Segons el portaveu de CiU, no podem pas romancejar en allò que els nous governants veuen bo per als catalans. Ara bé, ¿en quines comissions es farà el debat de cada qüestió? ¿Es trossejarà la llei per temes? Sí, ja sabem que tot es pot fer, però no tot és seriós, ni tot és democràtic, ni tot resulta elegant.
Tradicionalment les lleis d'acompanyament dels pressupostos havien estat calaixos de sastre que servien per modificar articles i de vegades lleis senceres, generalment lligades a temes de despesa o ingressos, tot aprofitant la tramitació de la llei pressupostària. Els governs de torn n'havien abusat fins al paroxisme. Per això mateix, en els darrers anys i per acord dels grups parlamentaris, el Congrés va decidir autolimitar aquest pèssim costum legislatiu. Doncs bé, ara que Congrés i Senat havien reconegut l'error i corregit el tret, CiU reinventa la pólvora i ens presenta una llei òmnibus tot fent tabula rasa dels consensos, dels acords interparlamentaris i dels diàlegs socials que, lògicament havien precedit la redacció i aprovació de les repetides 77 i 14 lleis.
No resulta ociós recordar que la majoria d'aquestes disposicions varen ser aprovades en els darrers set anys. ¿Totes aquestes lleis i decrets pertanyen a un passat que cal destruir com més aviat millor? Es evident que noves situacions exigeixen noves polítiques i possiblement noves lleis. Ara bé, la simplificació, la pressa i l'arrogància amb què s'ha presentat aquesta llei òmnibus ha depassat tota capacitat de sorpresa.
D'altra banda, ¿amb quina majoria pensa CiU tirar endavant una proposta tan ambiciosa? Segurament que aquesta, hores d'ara, ja és una pregunta retòrica després de conèixer els acords de CiU amb el PP per als pressupostos de la Generalitat i per a la Diputació de Barcelona. Tot sigui dit de passada (si convé ja hi tornarem), resulta meravellós i entendridor veure com la principal força nacionalista catalana s'alia amb la principal força del nacionalisme espanyol en l'esmentada Diputació.
¿No havíem quedat que la província (que els ben parlats substitueixen púdicament pel nom de demarcació) era el cavall de Troia de l'espanyolisme? I justament en aquesta institució, ¿permetrà CiU la consolidació d'una força com el PP, que fa de la província un signe d'identitat espanyolista? Els pactes, de vegades, comporten estranys companys de llit, però, com aquest, n'havíem vist ben pocs.
Tornant a la llei òmnibus, tanta pressa ha tingut Presidència a l'hora de confegir el llistat de supressions i modificacions, que fins i tot més d'una conselleria s'ha sentit molesta i a contrapeu al veure, negre sobre blanc, alguna de les modificacions proposades. Per confirmar-ho només caldria remetre's a la Conselleria de Salut...
I per a mostra, només un botó. Veure com l'ACES (associació catalana d'entitats sanitàries, les clíniques privades) salta enfurismada contra CiU per la competència deslleial que representaria permetre activitat privada als hospitals públics, ha estat per mi una satisfacció tant gran, que no sé com agrair-ho. Efectivament, creure, ni que sigui per un moment, que la pràctica de la medicina privada als centres sanitaris públics és una solució simple i senzilla als greus problemes de l'equitat en l'oferta i el funcionament dels serveis de salut d'un país és, o bé ignorància culposa, o bé ingènua deriva cap al tea party.
No és el món al revés, no, és simplement que l'òmnibus ha superat en vis còmica el camarot dels germans Marx.
Metge i exconseller de Sanitat.
